+34 650 263 489 pau@pautravelmoto.com

Post 1. Fa 20 anys per camins de terra y pobles abandonats en una HONDA XR600.

by | 15 febr. 2020 | Motoviajes

  1. BANY DE LLUNA. 08/08/2000.

Molts viatges queden marcats pels primers moments. El dia de sortida ha estat intens, per a poder acabar els últims preparatius i recórrer els primers quilòmetres. Afortunadament, m’esperava un poble “abandonat” molt especial per a la primera nit: El Fonoll. El Fonoll va ser un poble abandonat fins que a un emprenedor se li va ocórrer convertir-lo en un poble naturista. I va passar de somiar-ho a posar-se a la feina. El Fonoll ja no està abandonat, sinó que s’ha convertit en la crònica d’un somni que ha començat a fer-se realitat. He arribat amb la moto en fosquejar, aquesta hora màgica on es confonen el dia i la nit. A la poca estona d’arribar, ha aparegut una noia francesa que ve a quedar-se un temps donant massatges als escassos clients del poble naturista. Després de muntar les botigues, ens hem assegut a compartir una mica de sopar i una llarga conversa. La nit estava preciosa en aquest paratge apartat del món, amb una lluna creixent que trencava tímidament la nit. Decidim acompanyar-la amb un bany a la mitjanit i ens banyem els tres. Un bany nocturn en un poble abandonat que comença a reviure.

  1. SOL I LLUNA. 09/08/2000.
Avui ha estat el veritable inici de viatge. Abandonar la província Tarragona i creuar per les terres de Lleida per a entrar en els Monegros pel pantà de Mequinenza. Terra dura, aspra i un clima infernal han marcat aquesta quilomètrica jornada de pistes pedregoses i polsoses Potser podia esperar-se una altra cosa a l’agost? Pel camí em vaig trobar una agradable sorpresa en passar pels Besses, una cuidada ermita al costat del poble abandonat. L’interior de l’ermita transmetia un ambient misteriós. L’aire era fresc i silenciós, en penombres amb la poca llum que entrava per dos alts finestrals i l’altar preparat per a qualsevol ritual. Amb el temps detingut, no costava imaginar una suau melodia de flauta surant en l’ambient. A partir d’aquí, el dia es va endurir amb una calor sufocant que em va acompanyar sense treva. Em vaig adonar de la duresa del viatge que havia emprès, alternant a estones la desolació del paisatge repetit i el cansament dels quilòmetres amb sorpreses en els camins. En plena sequedat dels Monegres, em van sorprendre els regs de les plantacions: el miracle de l’aigua i la vida, dibuixat per un horitzó ple de dolls d’aigua. Després de travessar Bujaraloz van arribar per sorpresa les millors sensacions del dia: portava prop de 8 hores sense baixar-me de la moto, i emprenia sense massa ànim els quilòmetres finals. Que bells van ser! A la meva dreta, un sol vermellós es resistia a desaparèixer i jugava capritxós amb la línia de l’horitzó, dibuixant una preciosa posta de sol. A la meva esquerra, apareixia la lluna la que orgullosa lluïa en el cel anunciant la nit. Sol i lluna; lluna i sol. Tots dos van ser els meus acompanyants simultanis de viatge en aquestes hores finals del dia, recorrent les pistes cap a Gelsa.

 

  1. L’HORITZÓ INFINIT. 11/08/2000.
Les pistes de Cinquè d’Ebre a Belchite als Monegres van resultar ser belles sensacions de desert. És impressionant sentir-se només en la moto en aquell paisatge desèrtic. La línia de l’horitzó es dibuixava llunyana, mentre que tot lloc on aconseguia la vista romania immòbil.  Se sent un tan poqueta cosa en aquelles planes vermelloses, que ve de gust parar el motor i sentir la seva calma per a escoltar un silenci sol trencat pel vent. L’encant del desert: aquesta màgica fascinació que ens atreu i ens converteix en addictes. La velocitat passava a ser una cosa relativa: al no haver-hi referències, em sorprenia el meu mateix a vegades rodant a 100 km/h per aquelles rectilínies pistes polsoses. Em vaig oblidar de la destinació i em vaig dedicar a gaudir del plaer de rodar per rodar. Deambular sense destinació. De tant en tant apareixia un pastor enmig del no-res, on parava la moto i xerrava uns minuts amb ells. Pell dura i resseca, poques paraules i un esbós de somriure, una estranya complicitat propiciada pel solitari entorn. Un d’ells em va confessar: “són les ovelles les que m’acompanyen i vigilen que no vaig marxar a on haurien d’anar-se elles? coneixen cada bri d’herba d’aquests terrenys; jo fa anys que simulo vigilar-les, però que no s’assabenti l’amo Què faria tot el dia sense la companyia d’aquestes ovelles?” Es van acabar totes les pistes. En comptes de retrocedir, vaig seguir endavant per un llit de riu sec. Em recordava als oueds del Marroc. Finalment, van aparèixer les ruïnes del poble vell de Belchite.

 

Post 2
Post 3
Post 4
Whatsapp