Les hortes, una ciutat de cartó pedra
Amb la moto aparcada i una bona dutxa per a llevar-nos els quilòmetres de damunt, vam anar a sopar i passejar per la ciutat. Amb moto tot semblava relativament a prop, però a piuli les distàncies són enormes. Cada hotel és realment gran. Tots tenen el seu centre comercial i el corresponent casino en els baixos de l’hotel, a més de fastuosos jardins, llacs i pàrquings. Com és esperable, molt de neó i anuncis d’espectacles de renom.
Hi ha rius de gent pel carrer que semblen passar-s’ho bé. De fet, que semblen tenir l’obligació de passar-s’ho bé. Estan de vacances. Las Vegas és un autèntic temple de consumisme. Tot és de cartó pedra i està orientat a gastar i gastar. Interminables sales de màquines escurabutxaques. Homes-anuncio oferint dones pel carrer. Tot en aquesta ciutat és artificial, fa olor de fals.
Sincerament, no em va agradar Las Vegas. Res. Venint dels impressionants Parcs Nacionals nord-americans, Las Vegas em va semblar una mica menor. Buit. Insuls. Decadent. No em va aportar res. No pretenc convertir una crònica de viatge en una anàlisi sociològica pel que no m’estendré sobre el tema. De totes maneres, si algun dia em perdo segur que no em trobareu a Las Vegas.
Una de les coses que em va impressionar va ser la il·luminació d’alguns espais interiors que semblaven tenir llum diürna natural. En els canals venecians (amb gondoleros, ponts i Piazza Sant Marcos inclosa) semblava que estàvem a mitjan tarda. En realitat, era nit tancada feia unes quantes hores, però semblava mitjana tard. Tremenda confusió entre el dia i la nit. Las Vegas no té horari i l’activitat mai es per a.
Entre les màquines escurabutxaques em va sorprendre trobar algunes motos. En un dels casinos, es podia veure unes BMW’s sobre les escurabutxaques, en un curiós lloc per a la promoció de les motos.
Més curiosa va resultar ser una creació custom que hi havia en un altre dels casinos: “Les sirenes del Treasure Island”. Una moto espectacular, encara que em costa imaginar que sigui capaç de circular pel carrer. No està mal com a escultura per a posar en el menjador, però sempre he pensat que les motos són per a usar-les.
Una de les anècdotes de la nit ens va succeir al carrer. Havia finalitzat un rodatge i l’actor principal estava pacientment signant autògrafs i fent-se fotos amb un grup de fans. Preguntem a algunes de les noies que tenien un autògraf a la mà qui era l’actor: “Ah, no sabem,… però segur que és algú famós”. “Jo tampoc sé qui és, però ja ho buscaré en internet”, ens va dir una altra noia que s’havia fet una foto amb ell. I allà estava esforçant-se el pobre actor a acontentar unes fans que ni li coneixien.
En entrar a Las Vegas ja ens havia cridat l’atenció el Harley Cafè. Vam tornar al matí per a veure-ho detalladament. Es tracta d’un gran restaurant temàtic al voltant del món Harley. El local està replet de motos i fotos. Moltes de les motos volaven literalment pel local, subjectes a unes cadenes i donant voltes. A més, hi havia tot tipus de Harleys personalitzades (amb més o menys gust) distribuïdes pel local. En un lateral es pot veure una preciosa exposició amb tots els motors de la història de Harley Davidson.
Però el més friki estava en el segon pis: una capella per a casar-se entre Harleys i poder-ho celebrar allí mateix. “The Chopper Chapel”. El album de fotos de les celebracions que hi havia en la capella no tenia desaprofitament, amb Elvis de tots els colors acompanyant noces sobre les motos. Vam agafar un ram decoratiu de la capella i ens vam fer unes ràpides fotos abans de marxar de Las Vegas.
Vam estar menys de 24 hores a Las Vegas sense moure la moto. Però la veritat és que va ser més que suficient.