En un bosc d’autopistes
El pla per a aquest dilluns era aprofitar el matí per conèixer una mica més algunes parts de Los Angeles, i partir cap al migdia en direcció a San Francisco per la costa, Big Sud. A hores d’ara de viatge ja començàvem a notar les estretors del nostre calendari impossible de viatge.
En realitat, aquest és un viatge per dedicar-li un mínim de 20 dies tot i que nosaltres els comprimim a 13 intensos dies. Un error. Bé, més que un error va ser una condició de partida. El viatge es va planejar a l’inrevés del que és habitual: comencem pel bitllet i després ens vam decidir per utilitzar la moto. A partir d’aquí, vam seleccionar els punts imprescindibles a visitar. Finalment, vam decidir afegir la nit a Las Vegas i visitar Grand Canyon.
A més, cal tenir en compte la incidència a l’arribar a San Francisco amb la maleta extraviada que pràcticament ens va fer perdre un altre dia. O sigui, que no hi havia marge per recuperar algun potencial retard durant el viatge. Vam estar un parell de vegades a punt d’haver de parar pel fred, la qual cosa ens hagués trastocat els plans. Evidentment, s’ha tractat d’un viatge per descobrir la zona i recórrer-la a la moto en què no ens podíem entretenir a gaudir massa de cap Parc Nacional, per exemple.
A l’despertar-nos el dilluns estava diluviant sobre la ciutat. Plovia intensament i de manera continuada. No semblava un núvol passatger. Però era d’hora i no li vam donar més importància. A el tornar d’esmorzar, ja comencem a preocupar-nos. Seguia plovent d’una manera que no tenia sentit sortir amb moto. A el menys, jo tenia el nou Ipad per passar el temps descobrint. A l’posar el codi postal, en el Weather Channel pronosticaven pluja intensa fins a les 10.37 hores i després sol. Increïblement, a les 10.35 hores va parar de ploure i cinc minuts més tard lluïa un sol radiant. Això són previsions exactes !. La forta pluja no li va agradar gaire a el sistema elèctric de la Harley que va començar a tontejar amb els testimonis lluminosos.
La tarda anterior havíem fet una volta per Hollywood i ens havíem acostat a el Passeig de les Estrelles. En pla mitòman busquem la millor foto possible de el cartell de Hollywood i després vam recórrer els entorns de l’Kodak Theatre on es lliuren els Oscars. Vam menjar a la terrassa d’una pizzeria pija a Beverly Hills, i m’ho vaig passar d’allò més bé veient els cotxes que fa servir la gent per aquí: a més dels clàssics Hummers i esportius moderns, va passar per davant una gran quantitat de cotxes clàssics. Bon gust.
Per finalitzar, vam decidir visitar algun gran estudi cinematogràfic a Los Angeles. Dediquem tres o quatre hores a un recorregut pels enormes estudis de la Warner Bros.
La veritat és que són impressionants. Et pugen a uns cotxets elèctrics amb capacitat per a una dotzena de persones, i amb un guia que semblava tret d’una pel·lícula de Walt Disney (de fet, parlava com l’Ànec Donald) ens vam llançar a descobrir les entranyes de la Warner Bros
En els exteriors, tenen carrers que podrien ser de qualsevol ciutat nord-americana. Retoquen els rètols, pinten els edificis, canvien les portes … i ja estem en una altra pel·lícula diferent. Quan et recita la llista de pel·lícules i sèries que s’han rodat a cada ubicació et quedes babau: realment som molt fàcils d’enganyar. A més dels carrers, en els exteriors també hi ha una casa de camp, un llac, un tram de carretera, … El recinte és immens.
Després vam passar als tallers. Igualment enormes, hi ha tallers de vehicles, fusteria, metal·listeria, sastreria, … Semblen capaços de fer-se gairebé qualsevol cosa que puguin necessitar en un rodatge. I per aconseguir-ho, els magatzems d’attrezzo on s’amuntega mobiliari i decoració de gairebé qualsevol cosa que puguis imaginar.
Dins el recinte tenen diversos museus. Un que em va encantar en el qual tenen vehicles que han participat en algunes pel·lícules. La majoria són automòbils, però hi ha diverses motos, entre les quals destacaven la Ducati que es va utilitzar en Matrix i la Batpod.
Finalment, els més de 50 estudis de gravació amb els decorats estables per a les sèries i els que es preparen per a les pel·lícules. En definitiva, autèntic sabor de cinema.
Ja era primera hora de la tarda, i vam sortir directament dels estudis en direcció a la costa nord. Com a l’entrada de Los Angeles, vam entrar a la xarxa d’autopistes de la ciutat, encara que aquesta vegada era hora punta i el trànsit era molt intens. De totes maneres, es circulava lleuger, tots els carrils a 65-70 milles per hora.
Tot d’una, s’encén una testimoni lluminós a la Harley. La clau de l’immobilitzador! A la Harley la clau es porta a la butxaca i la moto la detecta per proximitat. Moment de pànic. Imagineu l’escena: una autopista de cinc carrils amb trànsit intens i s’encén la llum de l’immobilitzador.
El primer que em ve al cap és: Es m’haurà caigut la clau de la butxaca? Em maleeixo: Però com puc ser tan inútil de perdre la clau de la moto en marxa !!!! …
Aturat al voral de l’autopista de sortida de Los Angeles. Palpo les butxaques de la caçadora i no sento la clau. Em trec els guants. I en una butxaca de pantalons que està tancat per una cremallera apareix la clau. Encara sort. Precisament un dia que havia guardat la clau a la butxaca correcte protegida per la cremallera.
Amb la clau a la mà em quedo mirant el testimoni lluminós encesa de l’immobilitzador. Maleïda electrònica! Recordo la pluja del matí i suposo que el funcionament anòmal de l’testimoni és fruit d’alguna humitat restant. Però vaja ensurt! Imagineu per un moment que realment s’hagués caigut la clau a l’autopista: sens dubte, final de viatge anticipat.
Per si de cas, decideixo no parar el motor no sigui que no torni a arrencar i seguir fins a la propera sortida per verificar el tema amb tranquil·litat. Però no arriba a fer falta la parada ja que en unes milles el testimoni s’apaga. Tot va quedar en un formidable ensurt i una nova reflexió sobre el paper preponderant que va prenent l’electrònica en les nostres motos.
Durant més d’una hora l’autopista té un trànsit intens a velocitat sostinguda. Un s’acostuma a conduir així: el dur ha de ser haver de fer-ho cada dia. A mesura que anem passant pobles, es va perdent trànsit i carrils. A l’arribar a Ventura, l’Oceà Pacífic apareix en tota la seva esplendor al costat de l’autopista. Hi ha una sensació de placidesa a la vista del gran blau. Estem a mitja tarda i el sol baix converteix en màgiques les tonalitats blavoses i groguenques.
En Fusteria (curiós nom per a un poble) parem a fer un volt pel poble i la platja. La població sembla típicament californiana. Ordenada, neta, amb el seu trànsit lent, cases baixes de colors i nois amb taules de surf pel carrer No trobem hotels pel que vam decidir seguir fins a Santa Bàrbara.
Santa Bàrbara ens va enamorar des del primer instant. Un lloc d’aquests per quedar-se a viure una vida relaxada, plàcida i ordenada. Als peus de l’Oceà Pacífic, es respira una qualitat de vida impressionant. El capvespre enfront de l’oceà va ser deliciós. Per sopar, un agradable passeig vespertí fins al port on ens vam cruspir uns enormes crancs fins a quedar ben servits. La temperatura era primaveral, perfecte per a un passeig nocturn.
Com era la penúltima nit de el viatge i estàvem en un enclavament tan fabulós vam decidir fer-nos un regal especial i vam prendre una habitació amb unes estupendes vistes a l’oceà.
Fitxa de ruta dia 11: dilluns 5 d’abril de 2010
Itinerari: Los Angeles Pasadena – Hollywood – Glendale – Ruta 101 – Thousand Oaks – Casa Conill – Camarillo – El Rio – Ventura – Fusteria – Montecito – Santa Bàrbara
Distància recorreguda: 110 milles (177 quilòmetres)
Distància acumulada: 2.061 milles (3.325 quilòmetres)