El 18 de gener de 2025 va morir Paco Villanueva, reconegut motoviatger i part important de PauTravelMoto.

A Paco se l’explica amb una frase: “qui el va conèixer, el va estimar”. Tothom, sempre. Paco era apreciat i estimat amb naturalitat. A Paco se l’explica fàcilment amb el seu somriure, ampli i sincer, permanent. Va gaudir del tracte amb els altres, sempre amable, proper i atent, sempre disposat a ajudar.

Paco va fer seu el somni de PauTravelMoto, una empresa de motoviatgers per ajudar altres motoviatgers a fer realitat els seus somnis de viatge en moto per Europa. Ho va veure clar i es va “pujar al tren” amb determinació.

Al tornar del seu viatge en moto per Amèrica va començar a venir cada dia pel taller amic on vam començar, HRB. PauTravelMoto no seria com és avui dia sense Paco: ens va transmetre el seu caràcter, la seva manera de ser al món, el seu somriure quotidià. Més enllà de llogar motos tenim la responsabilitat d’acompanyar els somnis de viatge dels nostres clients, comprometent-nos amb els motoviatgers com ell ho va fer des del primer dia.

Han estat set intensos anys de vida diària compartida: molts records, moments, situacions i anècdotes viscudes que s’amunteguen. Cada motoviatger que ha passat, i n’han estat milers, se’n va emportar el somriure, el suport, l’ajuda i el compromís de Paco perquè el seu viatge en moto fos un èxit. Van arribar com a clients, van marxar com a amics.

El somni de Paco li sobreviu i continuarà sent present en cada motoviatger que passi per PauTravelMoto. Inevitablement, els seus últims moments van estar marcats per la malaltia. Malgrat la duresa del viscut, Paco no va perdre mai el somriure ni la il·lusió. El febrer de 2024 vam tenir un moment entranyable: vam celebrar la seva festa al Merbeyé, al Tibidabo. Va ser una nit inoblidable de llàgrimes i abraçades compartides.

Ja al seu darrer estiu, vull destacar la visita que ens van fer Tanya i Paco amb el seu flamant Smart a Carcassona, quan érem Isabel, Carme i jo viatjant en moto amb un grup d’amics i clients colombians. Tot i que la malaltia ja no li permetia massa alegries, aquell dia Paco irradiava il·lusió: tenia la seva brillantor als ulls i el mateix somriure, aquell que va mantenir fins al darrer dia.

Paco, segur que ja estàs preparant una ruta per allà dalt. Aquí baix continuarem viatjant en cadascuna de les nostres motos.

Com estem segurs que a ell li agradaria, el volem recordar amb uns fragments d’aquella bonica cançó de Pedro Capó, “La fiesta”:

Cuando me vaya, que no me lloren
Mis amigos, que no me lloren
Compren vino, no traigan flores
[…]
Varios tropiezos en el camino, pero me fue bien
Viví, cumplí con mi destino, fui lo que soñé
No me despido, mis amigos, yo vuelvo otra vez
La gente buena no se entierra, se siembra
[…]