Per fi rodant a la ruta 66

Williams era el punt oriental del nostre viatge. Des d’allà, sempre vam encapçalar de l’oest, en recerca de Los Angeles. En recerca de l’oceà Pacífic. Ruta 66. Tants temps llegits, tants temps somiats, tants temps imaginats. Va parar ser una icona distant i esdevenia senzillament un signe de carretera.

Ruta 66 és estrany. Oscil·la entre pelegrinatge mitològic i el la majoria ignorància radical. Amb prou feines tu mateix trobes en una ciutat allò és #dedicar ens i ànima a seguir Ruta 66 viu mentre tu mateix trobes perdut a un crossroads on hi ha no damn signe. Cap terra mitjà. Purament americà.

El dia va arrencar amb un pantagruélico esmorzar en l’Esmorzar de Jaç&espectacular on havíem quedat a la nit. Premi merescut. L’esmorzar era damunt un par amb la resta de la casa. A més, era un sol radiant i a aquesta hora el semblava que el fred havia estat sens dubte esfumat. seria cert?

Era un unhurried el matí va dedicar a posar junt el trencaclosques de l’equipatge i comprovant els mapes. Un cop rebíem anar, vam dur un passeig al voltant de Williams: la ciutat mirava diferent des d’el dia abans sense neu o fred. És una ciutat agradable on hi ha unes quantes tendes dedicat a souvenirs de Ruta 66 allò alterna amb bars i tendes per a consumició local.

Un de les coses que he volgut sobre el viatge a través dels EUA és els vehicles que creuar a la carretera. Aquelles persones realment volen cotxes. Bé, penso que volen tot classes de coses en rodes. La mida mitjana és camí allèn de què som solguts trobar en Espanya. Enorme tria-ups que és tampoc molt alt o té la seva suspensió va baixar a extrems inverosímils. Els cotxes clàssics de tots cronometra. Customizations de tots escriuen. Més que u l’hauria portat a mi per a Barcelona, però afortunadament no van cabre dins les maletes de l’Harley. L’em va agradar el la majoria era el vaig trobar mentre muntar en Williams. Un Escarabat de #Volkswagen preparat fins a les celles en la moda de la Califòrnia clàssica deserta races, el famós Bajas.

Hem de rebre anar. Era gairebé migdia i només havíem comprat uns quants souvenirs de Ruta 66. Els quilòmetres primers per Preguntar la forca era callada. El primers pocs quilòmetres per Preguntar la forca era callada. Vam davallar la mateixa carretera que havíem ascendit el dia abans. Després de creuar el poble, quan vam assolir milla 139 vam deixar la carretera definitivament i va fer una primera secció de carretera al llarg de la ruta clàssica de 66.

Són poques milles, unes 20, les que ens acosten fins a Seligman, el poble on havíem dormit un parell de nits abans. Però llavors ni tan sols vam poder recórrer el poble. Passem de llarg el Motel-Pizzeria on ens havíem allotjat i arribem al centre. Com definir-ho? Seligman és el lloc de naixement de l’Associació de la Ruta Històrica 66 a Arizona. I el poble sembla consagrat a la Ruta 66.

Hi ha unes quantes botigues de records de tota mena: xapes, tasses, adhesius, bufandes, mocadors, miniatures, boles de cristall amb neu i un llarguíssim etcètera de peculiar terrisseria ianqui d’allò més variat. A més, uns quants bars amb cotxes oxidats dels cinquanta, vells llocs de gasolina,… Tot amb una dolça olor a ranci, però amb encant. Això és part del que havíem vingut a buscar a la Ruta 66, no?…

Disparem fotos a cada detall: sort que les càmeres d’avui dia són digitals i no gasten rodets. Des de Seligman parteix un bon tram de la ruta clàssica de la 66 fins a Kingman, unes 70 milles. Ens allunyem de l’autopista un bon tros, i comencem a assaborir aquesta carretera perduda pel desert. Nombroses restes d’hotels i motels abandonats ens recorden que va haver-hi una època en què aquesta carretera era molt transitada. Avui a penes la recorrem alguns viatgers.

Esperava creuar-nos amb més viatgers en la Ruta 66, però la veritat és que hi ha molt poc trànsit. En tot el dia a penes ens trobem amb un parell de grups de motoristes i alguna autocaravana. Realment, no hi ha pressió turística en la ruta. La primera parada va ser en un punt perdut del món, Grand Canyon Caverns, unes grutes amb un enorme dinosaure a la porta d’un bar en el qual no hi ha ningú. Decidim no entrar a les coves i tornar a la carretera.

Una sèrie de pobles petits (el més gran no arriba al mig centenar d’habitants) jalonen la carretera: Peach Springs (no era una cosa semblant el de la pel·lícula de dibuixos animats Cars?), Truxton, Hackberry,… I de nou, gasolineres amb sabor d’història, entre moltes altres abandonades.

La carretera descendeix fins a Kingman, on tornem al museu dedicat a la Ruta 66. Aquesta vegada sí que ho visitem. Està curiós. Però el que ens va encantar va ser el bar on vam menjar, tot pintat en color rosa i verd pastís: un retorn als feliços anys cinquanta. Una vegada més, semblava que estàvem en una pel·lícula, fins per la veu de xiulet de les noies que atenien!

Benvinguts a la Ruta 66. Història en viu

A la sortida de Kingman es troba un dels trams més bonics de la Ruta 66: fins hi ha corbes!. La carretera serpenteja solitària entre unes muntanyes en un bonic capvespre. L’asfalt està una mica bacheado, però el plaer de traçar unes corbes el compensa.

No hi ha ningú. Durant un bon munt de quilòmetres sembla que estem en una pel·lícula de l’oest. Clar, estem a Arizona. I de sobte, apareix un poble de l’oest. Oatman. Amb el seu carrer polsós, el seu saló de portes partides, la seva botiga de cachivaches,… Traslladats al vell oest americà. La veritat és que era bonic i suggeridor passejar per Oatman, fins trobem una diligència abandonada en un jardí abandonat!.

Abans que enfosquís, emprenem de nou la marxa per a arribar al pont de Topock, la frontera amb Califòrnia. Ens vam perdre una bona estona intentant evitar l’autopista i buscant les restes de la Ruta 66. Però res, no hi havia manera de creuar ni de trobar un camí alternatiu: tots quedaven tallats.

Però la sorpresa va ser trobar-nos amb el bar del pirata al costat del llac . Val que havíem entrat a Califòrnia, però un no s’espera trobar-se en la mateixa frontera una platja de sorra en un llac amb música dels beach boys, cambreres en bikini, un hidroavió, les ombrel·les i les palmeres. De l’àrid desert a una platja californiana en un obrir i tancar d’ulls. Benvinguts a Califòrnia!

Encara que la benvinguda no va ser completa al no poder quedar-nos a dormir en les cabanyes del llac i haver de seguir uns quilòmetres d’autopista a Needles, on arribem de nit. Un motel, restaurant de carretera per a sopar i fi del primer dia per la Ruta 66.

Ficha de ruta dia 8: divendres 2 de abril de 2010

Itinerari: Ruta 66 – Williams – Ask Fork – Seligman – Peach Springs – Hackberry – Kingman – Oatman – Topock – Needles

Distància recorreguda: 253 milles (407 Quilòmetres)

Distància acumulada: 1.552 milles (2.502 Quilòmetres)